Nouvelle Vague

Aquest moviment artístic pretenia trencar amb la manera convencional que hi havia en aquell temps de fer cinema. El que denunciava aquesta revolució artística era el deteriorament que estava patint el cinema convencional durant la dècada dels 50.

Entenien que el cinema havia de ser més conscient de la seva pròpia naturalesa, i no com un mitjà superflu, que no tingués res a dir a l'espectador. Les característiques principals d'aquest moviment, van ser la recerca artística de la veritat humana i exposar-la amb la major sinceritat possible.

Inici i desenvolupament

La Nouvelle Vague sorgeix a França a mitjans del segle XX, el 1950. Durant la Segona Guerra Mundial, les pel·lícules estrangeres van deixar d’importar-se al país, però un cop finalitzada la guerra, va començar a arribar una allau de pel·lícules. Els realitzadors francesos van poder gaudir per primera vegada, d'obres com les de Hitchcock o Orson Welles, el que va suposar per a ells, una immensa font de creativitat.

Els directors francesos van començar a provar diferents tècniques dins de la cinematografia que trencaven, tant visualment com narrativament, amb la manera tradicional de fer cinema de l'època. La major influència artística de la Nouvelle Vague, provenia principalment del neorealisme italià i el cinema negre que s'estava popularitzant als Estats Units, durant la dècada dels 40 i 50.

Aquest nou grup de directors francesos volien mostrar el seu desig d'autoexpressió i de comunicar-se d'una manera lliure davant els altres. Això va donar principi a una discussió oberta sobre el cinema, dins dels diferents fòrums artístics. Les revistes especialitzades van ser la plataforma que feien servir els intel·lectuals de l'època, com Andre Bazin, per desenvolupar les seves teories sobre el cinema.

Andre Bazin va ser dels primers que va concebre el cinema com una forma d'expressió artística que mereixia un anàlisi seriós. El seu interès radicava en el llenguatge cinematogràfic i que a través dels seus articles, debatia si havia de prevaler en la seva forma o en el seu contingut.

Un altre director que compartia la perspectiva estètica que defensava Bazin, va ser Alexandre Astruc.L'any 1948 (Alexandre) va escriure un article titulat Naissance d'une nouvelle avant-garde que és considerat com el primer fonament teòric que va donar lloc al naixement artístic de la Nouvelle Vague. En aquest article Alexandre Astruc defensava la idea que el cine havia de convertir-se en un medi més personal com passava en la literatura.

Característiques

Durant dècades, el cinema de Hollywood va ser el que va establir els estàndards a seguir dins del setè art. Els directors francesos van adquirir els coneixements cinematogràfics veient les pel·lícules que arribaven d'Amèrica del Nord, per després trencar amb totes les seves regles.

El desenvolupament narratiu, no era lineal, com es venia fent en el cinema tradicional, sinó que moltes vegades es muntaven les pel·lícules en capítols, com si es tractés d'una obra literària.

Aquestes són les característiques més destacades d'aquest moviment:

1. Rodar en localitzacions reals

Els directors preferien rodar en localitzacions reals per donar-li més realisme a la cinta. Per altra banda, la llum natural aporta un toc natural i realista a la cinta.

2. Ús dels diàlegs improvisats

A les cintes de la Nouvelle Vague, era freqüent que el director introduís diàlegs improvisats dels actors. Amb això es volia obtenir una espontaneïtat cap a l'espectador, deixant que l'escena fluís per si sola de manera natural.

3. Produccions de baix pressupost

La inversió que es feia al cinema en aquells anys era molt baixa, el que generava moltes complicacions als creadors, per a finançar les pel·lícules que volien rodar. El 1957, la televisió va començar a ser cada vegada més popular, per tant, l'assistència als cinemes va patir una disminució dràstica. La manca de mitjans, podria considerar-se en part responsable que sovint els creadors haguessin de veure forçats a ser inventius, i això va fer que hi hagués moltes innovacions estilístiques dins el cinema francès.

4. So en directe

El so en les pel·lícules de la Nouvelle Vague també es gravava en directe, el que era poc habitual en el cinema. Si parem prou atenció, podem diferenciar diverses escenes que s'escolten amb un so fort i altres en una manera més suau. També, quan dos personatges parlaven al mateix temps, el so tendia a barrejar-se amb la música de fons o amb el so de l'entorn. Els directors no solien fer moltes correccions en aquest àmbit.

5. Càmera sense trípode

Quan estem veient una pel·lícula de la Nouvelle Vague, podem observar que diverses escenes es veuen tremoloses o inestables. Això es devia, a que els directors no utilitzaven el trípode, ja que d'aquesta manera s'aconseguia una major flexibilitat a l'hora de rodar un pla. Aquesta tècnica també permetia al director realitzar un pla de més durada, en la qual la càmera seguiria als personatges durant tota l'escena.

És més fàcil per al director l'ús d'aquesta tècnica, ja que al ser un espai tan petit, els moviments que pot realitzar la càmera es veuen molt limitats, per la qual cosa resulta més pràctic l'ús de la càmera en mà. Aquest recurs va arribar a ser una de les característiques de la Nouvelle Vague més icòniques, i que encara segueix perdurant en l'imaginari fílmic col·lectiu.

6. Ús del pla seqüència

L'ús del pla seqüència, també és una de les principals característiques de la Nouvelle Vague. Aquesta tècnica consisteix en el fet que la càmera no deixa de rodar durant un temps bastant prolongat.

Directors

Jean-Luc-Godard:

Tota obra de Godard porta la seva signatura, sempre indagant en temes de caràcter personal. És un dels directors més autobiogràfics, que les imatges estan plenes de referències a pel·lícules, llibres, composicions i pintures, així com a les persones, llocs i ideals polítics que han modelat la seva personalitat.

· Jaques Rivette

· François Truffaut

· Eric Rohmer

· Agnès Varda

Eren crítics de cinema que no els hi agradava el que estaven vellent i van decidir canviar-ho.

Música

El francès Georges Delerue va ser un dels compositors més important durant l'època de la Nouvelle vague. Ningú com ell va saber retratar musicalment al cinema l'alegria de viure i el romanticisme. "El compositor de l'amor" li diuen alguns. Però la seva música s'adaptava sense problemes a qualsevol temàtica demostrant sempre una gran versatilitat.

La Nouvelle Vague francesa inaugura una nova forma de fer cinema, en la qual el jazz és una font d'inspiració creativa, narrativa i tècnica: la cinematografia s'apropia de la improvisació, del magma creatiu des del desordre i el caos; el treball col·lectiu, gairebé coral, com a eina i la més absoluta llibertat de moviment i expressió com a dogma. Per tant, la influència del Jazz a la Nouvelle Vague és molt gran.

Pel·lícules destacades

Al final de la escapada (Jean-Luc Godard, 1959)

Jules et Jim (François Truffaut, 1961)

Los 400 golpes (François Truffaut, 1959)

Va ser una de primeres pel·lícules més importants dins de la Nouvelle Vague, que al seu torn va ser un rotund èxit, el que va fer consolidar-se com un dels directors més importants de l'època.

Hiroshima, mon amour (Alain Resnais, 1959)

La rodilla de Clara (Éric Rohmer, 1962)

El fuego fatuo (Louis Malle, 1963)

L’Amour Fou (Jacques Rivette, 1969)